Iniciació al romànic i el gòtic

Una de les novetats que es van aplicar als monestirs a nivell constructiu fou el sistema dels arc de diafragma.

Arquitectures d’arcs diafragma són aquelles que es formen per mitjà d’una sèrie d’arcs de fàbrica, paral·lels entre si, sobre els quals es construïx la coberta de l’edifici. El sostre és generalment de fusta, encara que el sistema admet la possibilitat de disposar voltes, o lloses de pedres, entre els arcs. La coberta és comunament de dos aiguavessos, però també pot construir-se plana. El sostre es veu a l’interior i és el que menor cost de fusta requereix. Passarà a fer-se servir en grans sales senyorials, reials i papals, a més de nombrosos edificis civils.

Una sèrie d’avenços tècnics van facilitar l’obra de pedra picada.

El primer va ser la millora del transport terrestre de les pedres per mitjà del tipus modern d’arreus dels cavalls de carro, que va multiplicar per cinc la força de tracció efectiva de l’animal.
El segon van ser els nous progressos en la metal·lúrgia del ferro, que van permetre la millora de l’utillatge. La reaparició de les eines conegudes des de l’antiguitat per al treball de la pedra tova reapareixen. Els contactes comercials i guerrers amb Orient no són aliens a esta renovació. L’últim avenç fou la invenció de la grua d’eix vertical giratori, que permetia la precisió de la posada del material en l’obra. La primera grua d’este tipus documentada és de 1430.

En tercer lloc la seriació de la pedra franca per a la construcció, fent servir pedres toves i gresos de fàcil estracció, tallats moltes vegades amb serra a la pedrera per finestres, xemeneies, escales, elements decoratius i estructurals com els nervis i les claus. Hi havia la prefabricació completa d’elements arquitectònics en forma de columnes que poden arribar a la sorprenent esveltesa de trenta diàmetres.

Digues en quin lloc dels monestirs es troba l’exemple més clar de la tècnica dels arcs diafragma i per a què servia la sala.